Hi ha llocs que no s'abandonen mai del tot.
Hi ha espais que, amb el pas dels anys, deixen de ser només un lloc de treball per convertir-se en una part de la nostra vida. Per a nosaltres, la Domus Baebia, el teatre romà de Sagunt i cadascun dels racons on hem compartit el món clàssic amb tants alumnes formen part d'aquestes vivències que ens acompanyaran sempre.
Quan aquest projecte va començar, mai no hauríem imaginat la quantitat de persones que arribarien a creuar aquestes portes. Han sigut milers d'alumnes, centenars de docents, companys, col·laboradors, actors, investigadors i amics els que han anat construint, dia rere dia, una història compartida que ha superat qualsevol expectativa.
Hem vist cares de sorpresa davant d'un mite, mans pacientment col·locant tessel·les d'un mosaic, rialles mentre descobrien com escrivien els romans o com vivien les famílies de fa dos mil anys. Hem comprovat, una vegada i una altra, que el patrimoni només cobra sentit quan es comparteix.
Ara, després de tants anys, arriba el moment de posar fi a la nostra etapa professional. Ho fem amb emoció, però sobretot amb una profunda gratitud.
Gràcies a totes les persones que heu format part d'aquest camí. Gràcies als centres educatius que heu confiat en nosaltres curs rere curs. Gràcies al professorat que ha convertit cada visita en una oportunitat d'aprenentatge. Gràcies als companys i companyes que han compartit il·lusions, esforços i reptes. I, especialment, gràcies a l'alumnat, perquè la vostra curiositat ha sigut sempre el veritable motor d'aquest projecte.
Ens retirem, però la Domus Baebia continua.
Continuaran entrant nous alumnes, s'explicaran de nou els mites, tornaran a sonar les paraules dels autors clàssics al teatre romà i altres mans prepararan els tallers amb la mateixa il·lusió amb què nosaltres ho hem fet durant tots aquests anys.
I això és, probablement, el més bonic de qualsevol projecte educatiu: que és molt més gran que les persones que, en un moment determinat, el fan possible.
Nosaltres marxem amb el cor ple de records, d'aprenentatges i d'una immensa gratitud.
I, d'alguna manera, una part de nosaltres també romandrà sempre ací.
Els romans ens van ensenyar que el llegat no consisteix a romandre, sinó a deixar alguna cosa que mereix continuar.
Valete!
Hay lugares que nunca se abandonan del todo.
Hay espacios que, con el paso de los años, dejan de ser únicamente un lugar de trabajo para convertirse en parte de nuestra vida. Para nosotras, la Domus Baebia, el teatro romano de Sagunto y cada uno de los rincones donde hemos compartido el mundo clásico con tantos alumnos forman parte ya de nuestra propia historia.
Cuando este proyecto comenzó, nunca imaginamos la cantidad de personas que llegarían a cruzar estas puertas. Han sido miles de alumnos, cientos de docentes, compañeros, colaboradores, actores, investigadores y amigos quienes han ido construyendo, día tras día, una historia compartida que ha superado cualquier expectativa.
Hemos visto rostros de sorpresa al descubrir un mito, manos colocando con paciencia las teselas de un mosaico, sonrisas mientras aprendían cómo escribían los romanos o cómo vivían las familias de hace dos mil años. Hemos comprobado, una y otra vez, que el patrimonio solo cobra verdadero sentido cuando se comparte.
Ahora, después de tantos años, llega el momento de poner fin a nuestra etapa profesional. Lo hacemos con emoción, pero sobre todo con una profunda gratitud.
Gracias a todas las personas que habéis formado parte de este camino. Gracias a los centros educativos que habéis confiado en nosotras curso tras curso. Gracias al profesorado que ha convertido cada visita en una oportunidad para aprender. Gracias a los compañeros y compañeras que han compartido esfuerzos, ilusiones y desafíos. Y, especialmente, gracias al alumnado, porque vuestra curiosidad ha sido siempre el verdadero motor de este proyecto.
Nos retiramos, pero la Domus Baebia continúa.
Seguirán llegando nuevos alumnos, volverán a contarse los mitos, resonarán de nuevo las palabras de los autores clásicos en el teatro romano y otras manos prepararán los talleres con la misma ilusión con la que nosotras lo hemos hecho durante todos estos años.
Y esa es, probablemente, la mayor satisfacción que puede dejar un proyecto educativo: comprobar que es mucho más grande que quienes lo impulsaron en un momento determinado.
Nos marchamos con el corazón lleno de recuerdos, aprendizajes y una inmensa gratitud.
Y, de alguna manera, una parte de nosotras permanecerá siempre aquí.
Los romanos nos enseñaron que el verdadero legado no consiste en permanecer, sino en dejar algo que merezca continuar.
Valete!!
